Sortim de Cal Moià per la pista que és el camí de Casa Girvàs i que, en uns 2.300 metres, acaba en dita casa. Val a dir que tot aquest recorregut es pot fer en cotxe, amb la qual cosa es retalla el recorregut.
Uns metres més allà de la casa és on el recorregut es bifurca. La pista fa un revolt a la dreta i es dirigeix a Cal Vidal. Recte hi ha el sender per on tornarem. Hi ha també un pal de fusta que sostenia el cartell que a dia d’avui encara és al terra. Aquest pal és al sender, en pendent, que és per on pugem al pas de Castellnou. El camí és a estones perdedor i confús, però sempre té fites que ajuden a pujar-hi. En el coll ens rep una tanca metàl·lica. Té un espai per poder passar a l’altra banda.
En aquest punt decidim anar a fer el Pical Ras. Caminem uns pocs metres en sentit nord per perdre una mica d'alçària i localitzem un corriol, més bé un rastre d’herba trepitjada. El seguim en sentit sud-est, en pujada, i ens anem acostant a la carena. Com que ens sembla que sempre anem per camí anem evitant la cresta.
No puc explicar gaire la resta del recorregut fins que arribem al que ens pensàvem que era el Pical Ras. Sí que puc dir que, encara que s’ha de caminar amb molt de compte, sempre hi ha rastre de camí. Hem fet, des del pas de Castellnou, poc menys de 1.700 metres. Quan marquem al GPS, el waypoint, és quan ens adonem que, encara que som al lloc més alt de la serra de Carreu, no som al cim que marca el mapa de l’ICGC.
De tornada cap al pas de Castellnou sí que hi pugem. Hi ha algú del grup que continua per la carena, però la resta ho fem per avall, pel camí que ja coneixem. Finalment, ens ajuntem de nou i arribem al pas.
Amb el GPS a la mà aconseguim localitzar el sender que ens permet assolir el cim del cap de Carreu. De nou, les fites i la lògica ens guien al cim objectiu del dia. Com fins ara, les vistes de 360º són espectaculars. Veiem tot el Pirineu, el Cadí, el Pedraforca, Montserrat, el Montsec i també el cap de Boumort.
Després de gaudir de l’espectacle comencem el descens i ho fem una mica a la babalà, encara que sembla que el millor és fer-lo el més arramblats possible al caire de la muntanya. Del que es tracta és d’anar al coll de Nadilla, on tornem a trobar la tanca i el seu corresponent punt de pas.
Passem de llarg el coll i ja del que es tracta és d’anar intentant seguir un rastre de camí, o cercar els millors punts de pas, fins a arribar, després d’un llarga i incòmoda caminada, al pas de la Ce. Nosaltres ho vam fer més o menys sempre per camí, prou evident. Al pas ens rep de nou la tanca. Jo havia vist en fotografies que la gent passa per un forat que hi ha al terra, i nosaltres així ho fem, però a l’altra banda, uns metres més a la dreta del punt per on nosaltres ens arrosseguem, hi ha el pas obert. Cerqueu-lo i no feu com nosaltres.
La vegetació complica com baixar d’allà. Hi ha camí, però una mica tancat. El rastre es segueix encara bé i per ell acabem al que sembla una bifurcació. Sembla que el camí que continua recte té una fita així que el seguim. Mala idea. El camí bo deu ser-hi el que gira a la dreta i es fica on sembla un grau. Parlo per parlar perquè nosaltres, com dic, continuem recte. Amb el cul a terra i entre arbres acabem per trobar el sender que sembla millor, el del grau (¿?).
Ja s’acaben els problemes. Encara hi ha temps per dubtar en un punt, quan arribem a una clariana amb molta pedra solta. El cap dubta per on continuar, però el GPS ho té clar. S’ha de girar, bruscament, cap a l’esquerra. I ara sí que de veritat el sender ja no presentarà més problemes, tret de diverses punxades de la vegetació espinosa que franqueja el camí. Finalment, després d’una nova petejada, gairebé tota de pla, arribem de nou a Casa Girvàs.
Final de la història. Ja som a camí conegut, així que desfem passos per tornar de nou a Cal Moià, i al final del recorregut d’avui.
