No he netejat el track perquè si ho faig, al tornar a pujar el fitxer canvien les estadístiques de la ruta.
Dic això perquè hi ha llocs on o ens vam equivocar i vam haver de recular (poca distància per això) o vam haver de voltar per trobar la continuïtat del camí. Això ens va passar en baixar de la carena dels Caus al coll d'Espariguera.
Fem el recorregut en sentit antihorari així que comencem a caminar per la pista de la nostra dreta, orientada més al sud-est que la pista de l'esquerra, que serà per on tornarem.
Caminem molt còmodes per la pista fins que en un punt entre el mas del Quintet i el Mas de Pataca la deixem per agafar un sender, senyalitzat amb una fita, per on comencem a enfilar-nos per un corriol on de tant en tant ens hem d’ajudar de les mans, fins arribar dalt de la carena de la serra, des d'on ja tenim una clara visió del llom mig encrestat que ens caldrà recórrer fins al cim desitjat.
El camí fins el vèrtex geodèsic és clar i fitat en tot moment així que no cal gaire literatura. Anar fent a la recerca de traces i fites i s'arriba al cim. Les vistes, amb el dia que hem trobat, són excel·lents, amb un cel net gràcies al lleuger vent, que el suportem, però una mica fred. Del cim fins al coll de la Cuna tampoc hi ha gaire història, més del mateix excepte que ara contemplem l'estètica i cridanera carena de la Vallonga, espectacular.
Del coll de la Cuna es pot tornar al cotxe per la pista que puja per la dreta, que és el camí de la Vallonga. Nosaltres continuem per la pista de l'esquerra, però abans ens fiquem entre arbres per anar a veure un espai que se suposa és un menjador d'aus, amb el terra ple de blat. Ens incorporem de nou a la pista i arribem al Mas de la Cuna, sembla que deshabitat, totalment envoltat per camps d'oliveres.
Per anar a trobar el nus de pistes que ens interessa hem de caminar entre oliveres, sense camí i per terreny llaurat. Ens en sortim i enllacem amb la pista. Des d'aquí, per la pista de l'esquerra (camí de la Cuna), en sentit nord-oest, es pot retallar camí i tornar al cotxe, però nosaltres continuem per la pista de la dreta, també llaurada però més fàcil per caminar que els camps anteriors.
Aquesta nova senda la deixem al cap de poca estona en agafar un sender, senyalitzat amb una petita fita (la pista no té continuïtat segons els mapes) per on pugem fins al coll de Maula, on ens adonem que ens hem passat de frenada. Hem de recular uns metres per agafar un sender que s'enfila pel marge de la pista per on pugem, cadascú per on millor ho veu, a la carena de la roca que tenim sobre els nostres caps. Una vegada al llom accedim fàcilment a la punta dels Caus, sostre del dia d'avui.
A partir d'aquest punt, ens espera un llarg i entretingut recorregut, fàcil i maco, fins a l'acabament de les carenes dels cingles dels Caus i el de la Serp (topònims del mapa de Tivissa, de l'editorial Piolet). El recorregut és evident però del que se’n diu camí no se’n veu. Es tracta d'anar llegint el terreny i caminar per on millor es cregui. Així arribem a la mola final, on no sabem trobar el sender que segueix el nostre track i que figura també a la vista de mapa de OpenStreetMap.
Trobem una via d'escapament pel vessant de la nostra esquerra, pel pendent de ponent. Baixem a la babalà, però de cop trobem fites. Per una baixada forta i de vegades dubtosa, acabem al coll d'Esparigueres, que és també el camí de la Cuna, pista que sense deixar-la ens porta al cotxe.
Final de la caminada.
Nota final: Com no podia ser d'una altra manera, jo complico una mica el final del recorregut, ja que no faig la pista en la seva totalitat perquè faig una drecera per estalviar unes desenes de metres. Després del que hem viscut al llarg de la jornada no val la pena emboscar-se de mala manera. El bosc pel qual es passa per retallar camí està força brut i costa de trobar pas fàcil.
