Hem aparcat al carrer del Mas Grau i comencem a caminar desfent el camí fins a tornar a agafar l’asfalt del carrer per on hem arribat. El seguim en sentit nord fins al final de l’asfalt on acaba també el permís per accedir amb vehicle, i uns metres més enllà, fins a trobar un pal de direccions a l’encreuament amb el camí de Can Salses. Continuem encara molts metres més en sentit nord fins que arribem a la Plana Llarga, on ens rep un altre pal indicador.
Una de les banderes indica la direcció a seguir per anar al refugi Vicenç Barbé, però no en fem cas. Deixem la pista i girem a la dreta, pel que sembla un camí d’accés al camp d’oliveres que hi ha, però el camí continua avançant. El camí, ample i clar, esdevé sender i és quan cal anar a l’aguait perquè s’ha d’agafar un corriol, a l’esquerra, que comença a pujar, amb velles i quasi esborrades marques de pintura groga, per la canal del Pagès, entre el Timbaler, a la dreta, i el Gerro, a l’esquerra. Més amunt encara sempre amb la pintura groga, que torno a dir, de vegades costa de veure’s, arribem a les impressionants roques dels Pallers. El camí segueix fins a l’Era dels Pallers.
Aquí ja trobem senyalització homologada. Continuem en pujada, a prop del torrent de les Boïgues, i enllacem amb el Camí de la Portella, que ens ajuda a arribar al refugi Vicenç Barbé. Com que és tancat continuem a la recerca del pas del Príncep, on arribem sense problemes per camí amigable.
Al pas del Príncep localitzem el corriol que ens fa baixar, arrapats a la paret però per terreny fàcil i protegit, fins a les punxes que formen el Bitllat. A simple vista no s’aprecia més perill que en altres passos. La pedra conglomerada típica de Montserrat és una assegurança d’èxit. És cert que la superfície on posar els peus és limitada, però les mans també tenen on fer la seva feina. Tres flanquejos, potser el segon és el més “tècnic”, i ja som a l’entrada de la canal de pujada definitiva.
És força vertical però protegida entre vegetació i roca. En cap moment es té sensació de perill ni és aèria. Per fer més fàcil la pujada hi ha un munt d’arrels i branques d’arbustos que donen suport. I finalment s’arriba al cim. Un monticle de pedres, amb el nom del cim i l’alçària escrita a la pedra de més amunt, ens confirmen que som a dalt. Indescriptible tot allò que ens envolta. Mapa en mà es pot jugar a col·locar sobre el terreny allò que mentalment imaginem.
Havent gaudit de l’espectacle i amb les energies renovades, desfem camí fins a arribar de nou al pas del Príncep. Continuem ara en sentit nord-est fins que al cap de poc trobem un aperduat sender a la nostra dreta, que baixa amb força, senyalitzat amb fites, al torrent de les Grutes, després d’haver superat un parell de baixades per parets inclinades de conglomerat.
El torrent de les Grutes és espectacular. Es passa per trams increïbles. Sense despistar-nos arribem primer a l’Estació d’Assarriar i més avall a l’Arcada, també espectacular, per la grandària. De nou al llit del torrent fem camí i passem per altres llocs amb rocs amb entitat suficient per tenir nom propi i així arribem a la font del Xebret, eixuta, i més avall, també per llit eixut, al clot del Tambor i a una pista, que seguim en sentit sud-est.
Deixem al cap de poc la pista per fer una drecera, però també es pot continuar per la mateixa pista. Per un costat o per l’altre sortim de nou al camí de Can Salses, i per aquest, acabem novament al camí on enllacem amb l’asfalt per on tornem al lloc on tenim el cotxe aparcat.
