El cert és que poca història cal per descriure aquesta caminada. Tot es limita a seguir de pujada el barranc del Regatxol i iniciar la forta pujada fins a la portella de l’Aragall i de baixada anar a la recerca de les fites, millors passos i tarteres que ens permeten baixar al camí de les Voltetes per baixar definitivament al lloc on hem començat a caminar.
Per completar amb èxit el recorregut és important anar molt i molt atents als senyals. Primer cap problema fins arribar a la cova, de visita opcional, i al moment en què hem de deixar la pista per agafar una altra per la nostra esquerra, més precària, que és la que baixa al barranc del Regatxol.
Encara sense dubtes substancials arribem a un primer lloc on tenim dues opcions: tenim un sender per la dreta i la pista por on caminem, que continua recte. Qualsevol opció que es triï és bona. Totes dues ens fan creuar la llera eixuta del barranc. A partir d’aquest moment comencem a veure fites, senyals de pintura vermella, i després un tub d’aigua negre. Tota aquesta senyalització és la que hem d’anar atenet per arribar a bon port.
Majorment es camina per la mateixa llera del barranc, encara que en un moment determinat, si seguim la pintura, abandonarem el barranc per fer una mena de llaçada. Si es continua per la mateixa llera s’arriba al mateix lloc, però desconec la qualitat del terreny. Pel sender pintat es camina molt bé. Per un costat o per l’altre pugem a un lloc on hem de deixar el barranc pel marge dret.
A partir d’aquest punt el camí és fa molt perdedor i els senyals són difícils de veure. Amb paciència i orientació, i amb el tub-canonada, ens en sortim. Encara hi tindrem temps per a més “aventures” perquè remuntem més del compte la barrancada i tornem a perdre els senyals. De nou tirem d’orientació i GPS per reprendre el bon camí quan arribem a una balma.
Per a sortir fem un revolt per un clar camí, però arriba un moment en que la traça desapareix i de nou hem de fer servir el GPS per a trobar un fita. Animats seguim el seu rastre, però una altra vegada les perdem. Així una i altra vegada fins que ens trobem amb u vessant ple de pins. Ara l’ambient és més obert i comencem a trobar de nou marques de pintura als arbres.
Aquí comença una penosa pujada pel vessant, forta, feixuga, extenuant, que acaba quan som a la portella de l’Aragall. Passem a l’altra banda del pas i continuem cap a l’esquerra, el més arramblats a la paret. De cares, vessant avall, i ha un camí, però no interessa. De pla, amb la paret a l’esquerra, anem avançant acompanyats, de tant en tant, per velles marques de pintura, que ens porten fins a la base de la Portella del Pinell.
On som no es veu per on pujar si no és escalant, però hi ha un camí que flanqueja la paret. Aquesta senda ens porta a la part de darrera de la montaña, on ja es veuen diferents possibilitats. Agafem la tartera que remuntem pels seus costats, evitant les pedretes que no ens ajuden a progressar. Superada la poca dificultat que ens presenta som a la carena o plataforma del cim. El vèrtex ja a tocar, a uns 50 metres.
La baixada la fem per una canal, curta i fàcil, que baixa pel costat contrari al que hem pujat. La seva localització no és complicada, si es troba la fita que indica el camí. La baixada per la canal no és complicada, encara que acaba en terreny de pendent molt fort, mig atarterat. Una vegada fora de la canal no escriuré molta cosa perquè explicar com es baixa és tarea inútil perquè es pot plantejar de moltes maneres i espais diferents. Del que es tracta és d’anar sempre avall per on millor ho vegeu, sapiguent que sempre hi ha rastres i fites, no pintura, que aquesta ja ha desaparegut. Cap problema però, repeteixo que sempre hi ha alguna fita i agafis el rastre que agafis, hi ha més d’un, sempre acabarás al camí de les Voltetes, si no has errat amb l’orientació.
Una vegada al camí s’inicia un llarg flanqueig fins arribar a un punt on, per l’esquerra, localitzem un grup de grans fites. Aquí cal deixar el camí que ens portaria a la Selleta de l’Aragall i seguir el rastre de fites, en fort baixada, per l’ombria de l’Aragall. Ja fi de la historia. Aquest camí, sense possibilitat de pèrdua ni possible alternativa, ens baixa a l’Anjupet i al barranc de les Carroveres, ja en el lloc on tenim el cotxe aparcat.
