Sortim de l’aparcament de la via ferrada de la serra de les Canals i agafem, en sentit nord-est, el sender que ens porta, en sostinguda pujada i en uns 150 o 200 metres, a l’inici del pendent de conglomerat equipat amb cadenes, cable de vida i grapes, per on pugem a la carena de la serra de les Canals. Cal comentar que aquesta pujada equipada no comporta cap problema i el pendent no és excessiu. Les cadenes faciliten la pujada i donen seguretat, però si es té una mínima experiència en grimpades no hi hauria d’haver cap problema.
Una vegada a la carena, continuem en sentit sud-est, caminant acompanyats per una mena de barana amb un cable d’acer. Passem pel pas del Tabló, canviem a l’altra banda del cable, avancem arrambats al caire de la cinglera i arribem al lloc on puja la primera part de la via ferrada. De cara continua aquesta via equipada, que es dirigeix a pujar pel dret, i vertical, al cim del roc de les Tres Creus. Nosaltres no hi anem.
Passem a l’altra banda de la carena i comencem un flanqueig on troben tres trams equipats amb cadenes que asseguren el pas per un vessant una mica aeri. Superat aquest flanqueig, el camí gira a l’esquerra per pujar decididament, tranquil·lament entre vegetació, en direcció al cim, on arribem per la carena, acompanyats de nou per la barana de cable. Una gran creu de ferro, una mica doblegada, ens rep. També unes extenses vistes.
Tenim diverses opcions per fer la baixada, però en cap moment pensem fer servir la via ferrada. Tampoc veiem clar continuar per la carena, en sentit sud-oest perquè se’ns faria molt llarg i no tenim clar l'assumpte de la corda. Ens decantem per tornar enrere i mirar de seguir la carena, en sentit nord-est, fins a la roca Plana, així que desfem camí.
Anem per la carena fins a una cota sense nom (781 m) però no seguim més enllà. Veiem molt lluny la roca Plana i pensem que se’ns farà molt llarg i pesat el retorn per la carretera, així que ens plantegem baixar pel vessant de conglomerat. Es veu pendent, però una fita ens anima a provar-ho.
No es baixa malament. És una mica adrenalínic, però les botes, en sec, s’enganxen molt bé a la roca. A mesura que baixem les fites es fan més visibles i així entrem al bosc. Costa de trobar al començament, però mentre baixem comencem a intuir per on continuar. Finalment la traça es fa molt més evident i acabem a l’asfalt de la carretera, a la qual ens incorporem, en sentit sud-oest, per tornar al lloc on tenim el cotxe aparcat.
