Descripció de la ruta
Hem seguit un track de la colla de jubilats de la Unió Esportiva Sabadell. Cony amb els jubilats!
Cert que nosaltres hem fet el recorregut a la inversa, però si difícil va resultar així, no m'imagino com devia ser la baixada per aquella canal. Potser nosaltres ens vam complicar l'existència més del compte, però un cop pel tros no quedava sinó tirar amunt. La canal per la qual pugem no és gaire complicada, però sí força inclinada en certs sectors, sobretot a la part final. Cal estar acostumat a aquest tipus de grimpades, i saber interpretar el terreny. Potser fent el trajecte en sentit contrari les fites siguin més visibles i ajudin a localitzar millors passos. Nosaltres no vam veure cap fita fins que vam començar a baixar pel contrafort que acaba a la carena, on es van acabar totes les nostres preocupacions.
Comencem a caminar des de l'aparcament lliure (hotel Ushuaia) que hi ha abans de travessar el túnel que arriba a les darreres cases d'Arinsal i a un altre aparcament de pagament (1,10 euros l'hora l'agost del 2024). També hi ha zona verda d'aparcament. Desconec la tarifa d’aquesta zona, però el dia de la nostra excursió la màquina de cobrament estava fora de servei. No ens en vam adonar, d'aquest detall, si ho hagués sabut hauríem aparcat aquí, lògicament. Una errada molt gran.
El que hem dit. Caminem a través del túnel i arribem a la barrera que tanca la pista a vehicles no autoritzats. Som al GR-11. Passem la barrera per continuar pel GR i deixem per a la tornada el sender que també puja a la borda de la Coruvilla, molt més fort. Després de superar un parell de construccions que allotgen sengles dipòsits d'aigua arribem a una bifurcació de la pista on deixem el GR que es dirigeix al Comapedrosa i continuem en direcció als estanys Forcats.
No cal entretenir-se en detalls. La pista, molt evident i en tot moment senyalitzada, ens porta a la font de Moixó. Passem a certa distància de la borda de Coruvilla, que visitarem de baixada, i arribem al refugi de Pla de l'Estany, on fem una curta parada per fer un mos i per descansar una estona.
De nou el clar camí, que segueix senyalitzat, ens acosta a un pal de direccions on prenem el sender que es dirigeix als estanys Forcats. El sender pren encara més inclinació i ens obliga a pujar, fortament, en direcció a les dues cascades que cauen pel fons del circ. En creuem les aigües i de nou, en sostingut i llarg ascens, acabem a la sortida d'aigües del primer dels estanys Forcats. D'aquí només queda seguir les fites que ens porten per la riba dreta del llac al rocam, per on, naturalment, en ascens, arribem al coll dels estanys Forcats, excel·lent lloc per fer una parada de recuperació.
El meu company, també embolicat en això del repte dels 100 cims de la FEEC, no té validat el cim del Medacorba, fàcilment assequible des d'aquest coll, així que n’escomet, com molts altres, l’ascens. Com que jo, per sort, ja el tinc fet, em quedo al coll recuperant-me. Un altre cop tots dos agrupats, comença l'aventura del dia.
Sembla ser, pel que he llegit en altres narracions, que hi ha fites que marquen l'ascens al cim de la roca Entravessada. Jo, mentre esperava el meu company, no vaig aconseguir veure'n cap. Tampoc hi vaig posar gaire interès, atès que el track que seguíem no ens deia que pugéssim pel lloc lògic i marcat al mapa d'Alpina, carena amunt, sinó que havíem de superar el parell de contraforts previs al cim pel costat de la nostra dreta. El cas és que segons el GPS havíem de prendre un rastre que, en flanqueig, es dirigia en aquella direcció. Aquest corriol és el que es dirigeix al coll de Baiau, així que en algun moment l’haurem de deixar.
Segons el GPS ho fem quan veiem un vessant que es va encaixonant a poc a poc. La pujada per aquí és força feixuga a causa de la pedra solta del terreny, així que anem buscant la roca ferma per progressar. M'estalvio detalls de l'ascens ja que al final, encaixonats a la canal, no ens queda cap altra opció que sortir-ne com podem. Amb sort ho fem quan veiem una via d’escapament per la nostra esquerra, just quan trobem una placa vertical molt plana per on segur que no ho hauríem tingut gens fàcil.
Ja més despreocupats i per l'aresta de la muntanya baixem a un collet estret, superat el segon contrafort. Ara sí que veiem fites i, tot i que no ens hi fixem gaire, sense voler-ho anem seguint-les, ja que la lògica del terreny ens indica per on progressar. Finalment arribem al cim. Uf, quin descans! Per fi una mica de relaxació.
Mentre ens recuperem de l'esforç i de les emocions viscudes contemplant el paisatge, força enterbolit per la boira, tenim clar que, per on hem pujat, no baixarem. Segur que hi ha un lloc millor per fer-ho, seguint les fites que ja hem vist que existeixen i que altres companys han explicat, però decidim continuar amb la nostra idea de baixar per on tothom ha pujat.
El descens no té res a veure amb l'ascens. No és una cosa senzilla, però ara ho veiem més clar. Baixem pel vessant sud-est de la muntanya, clarament encarats a la carena que baixa a la capçalera del primer estany Forcat. La baixada és clara, encara que no hi ha camí ni veiem fites.
Segons perdem alçada ens anem centrant en una esvelta punta o gendarme (?) que tenim davant. Per l'esquerra tenim una canal, amb molt pendent, per on segurament es pot baixar, però localitzem una fita que ens diu que hem d’anar a la roca que tenim davant.
Sembla impossible, però quan creiem que per allà no hi ha sortida, apareix una fita i un rastre de sender. La baixada és molt vertical però es fa bé, a poc a poc i amb compte de no ensopegar. Quan la cosa es posa encara més vertical cal passar a l'altra banda del vessant en un flanqueig una mica delicat. Assegurant que les pedres on ens recolzem no es mouen del seu lloc aconseguim posar els peus en terreny ferm. Final de les dificultats.
De nou les fites ens van portant pels millors llocs, encara que nosaltres les abandonem momentàniament per divertir-nos per la carena, fins a baixar de nou a l'estany Forcat, gairebé a tocar de la cabana nova dels Estanys.
I final de la història. Ara sí que no hi ha gaire res més a explicar. Pel mateix camí baixem al refugi del Pla de l'Estany, on emplenem d’aigua les cantimplores, passem pel costat de la borda de la Coruvilla i continuem pel corriol, no pas per la pista, per tornar a Arinsal. Déu-n’hi-do aquest cim!