L'aproximació al lloc d'inici d'aquesta proposta es pot fer perfectament amb un turisme normal, atès que s’hi arriba per una curta pista pavimentada des de la població de Llinars. Diria que fins al coll de Femia de Dalt també s'hi podria arribar, però ja per pista de terra. El dubte és que hi ha un parell de llocs on acostuma a haver-hi aigües embassades, després de pluges, la profunditat de les quals desconec. Al lloc escollit es poden aparcar bé fins a quatre cotxes.
Comencem a caminar en sentit sud-est, en baixada, fins arribar a un trencall on al lluny veiem un pal indicador. No hi arribem atès que prenem la pista de la dreta, en sentit més al sud-est que la pista per la qual caminem, per tallar a la recerca del mateix corriol indicat pel pal.
El descens acaba quan travessem la rasa del Malpàs, a partir de la qual comença la pujada. Arribem a una bifurcació del sender on seguim les indicacions d'una altra balisa, en direcció al pla de les Guàrdies o coll Femia (depenent de l'escala del mapa).
Un cop al coll ens rep un altre pal indicador, i unes increïbles vistes de l'entorn, amb el cim objectiu del dia presidint el conjunt de les Montserratines. Les previsions meteorològiques s'han complert i gaudim d'un dia prou clar per romandre una bona estona al coll contemplant l'espectacle.
Continuem el camí iniciant de nou un descens per pista seguint el GR1 en direcció a les roques Medes fins arribar al mirador de les roques Blanques (serrat Molar, segons Alpina), on trobem un panell informatiu que explica la geologia del lloc. També hi ha un pal indicador. A partir d'aquest moment comença una baixada en què el camí és difús. Cal anar molt atent a les fites. Hi ha també esporàdiques marques de pintura blanca. Durant la baixada mai no hi ha risc, excepte per alguna possible relliscada. Si veus que la cosa es complica, és que has perdut el camí.
Quan la baixada se suavitza, el corriol es fa més clar i fàcil de seguir. Caminem entre cingleres, tant per sota com per sobre. Hi ha un curt tram relativament aeri i estret, sensació minimitzada per la vegetació, després del qual es passa per un espai frondós i fosc per arribar a la font del Torrent Mal, just a sota del forat de les Encantades, al paratge anomenat roques Blanques ( aquí, com gairebé sempre, els topònims canvien d'ubicació, depenent de la cartografia consultada). Pel que he llegit en altres ressenyes, per aquí sempre baixa aigua.
Atents a les fites i també a la pintura blanca, més present ara, arribem a un lloc on trobem un altre pal indicador, on continuem en el mateix sentit de la marxa, pel GR1. Més endavant la vegetació s'obre i podem contemplar “El Petó”, un conjunt de dues roques que semblen fer aquest gest. Continuem però cal estar alerta. Poc més endavant tenim el lloc on cal deixar el GR.
A partir d'aquest punt, sense un camí evident, guiats per la intuïció i l'orientació, amb més o menys encert, hem de pujar al coll que hi ha al peu del roc de la Torre (Alpina). Hi ha qui ho fa pel costat dret i qui per l'esquerre. Com ja he dit, com millor ho vegeu. La veritat és que no hi ha més problema, si no ens equivoquem en les decisions preses, que superar el fort desnivell existent. No hi ha risc físic més enllà d'alguna rascada amb la vegetació, si més no per on nosaltres vam poder pujar. Fins i tot passem per llocs on trepitgem rastres de sender.
En fi, ja estem de nou en el bon camí en sortir a la carena de la serra. Tenim a la dreta el cap de les Pintes i a l'esquerra el roc de la Torre i la roca del Coscolló. Ens dirigim cap a aquestes darreres dues formacions, on farem un anar i tornar.
Superem la primera roca i acometem l'ascens a la roca del Coscolló, cim on arribem per un fàcil sender amb força pendent i una mica de pedra solta però amb conglomerat de bona qualitat. Al cim, de nou amplíssimes vistes amb tot un catàleg de cims coneguts i altres per conèixer.
Baixem de nou al coll del roc de la Torre.
El més normal i còmode és continuar pel corriol, ja de tornada a l'aparcament, però vam decidir prendre'ns una llicència, del tot opcional i per a res recomanable si no t’agrada caminar fora de sender. Des del cim hem estat observant, molts metres per sota, una pista. He de comentar que la nostra primera intenció era haver pujat fins aquí per la banda de les Anoves, concretament des de Cal Biltllar, però en desconèixer la viabilitat de la pista que puja fins a aquest mas per l'ermita de Santa Eulàlia de les Anoves vam descartar aquesta opció i decidir fer el recorregut des del lloc més comú.
El cas és que al peu del roc de la Torre localitzem una fita que mostra el naixement d'un corriol, mig ocult per la vegetació, que baixa clar i net fins a trobar una pista. Hi ha continuïtat per la dreta i per l'esquerra, però decidim continuar en descens, per una mena de sender que segons anem baixant es va perdent, però per terreny obert, encara que dificultat per espais de branques abandonades. Baixem fins a la pista que puja de la masia comentada, pista en bones condicions a simple vista.
La veritat és que aquesta baixada, o canvi de plans, no és el que seria aconsellat. Aquest nou recorregut implica perdre molta alçària per haver de recuperar-la més endavant. No tenim cap benefici, excepte el fet de fer un recorregut que ningú més ha realitzat, o almenys publicat. Torno a dir que si ho vam fer va ser amb l'únic propòsit de comprovar l’estat de la pista que puja des de les Anoves, recorregut que ara presumeixo factible. No sé ben bé si amb un turisme, però amb un SUV segur.
Un cop a la pista, la prenem per la nostra dreta i passem per la font d'Avellanet, on no percebem aigua. Després d'un sostingut ascens arribem fins a una àmplia corba a la dreta. En aquest punt, passem un filferro per abandonar la pista i agafar un corriol, estret però clar, que ens condueix en sentit est en ascens pels Canyassos i Espuganplà (Alpina).
La primera part del sender és clar i evident, però sense senyalització. En un moment donat girem totalment a la dreta, per encarar el fort pendent i anar a la recerca, el més directament possible, de la pista on hem de desembocar. Aquest tram és molt exigent físicament i també ho és mentalment, atès que, encara que hi ha sender, es perd constantment ocult per la vegetació. Aquí cal armar-se de paciència i pujar de mica en mica per on millor ens deixi la vegetació. La cosa es dificulta definitivament els darrers 5 o 6 metres abans de sortir a la pista, a causa d’uns boixos més alts que nosaltres. Potser hi ha altres llocs més nets, però nosaltres ho fem per on hem intuït que anava el corriol.
Definitivament guanyem la partida i sortim a la pista que recorre la serra d'Avellanet, corriol pel qual hauríem arribat en cas d'haver realitzat el recorregut assenyat, passant pel cap de les Pintes. Aquest recorregut realitzat per nosaltres ens ha privat, tampoc era la nostra intenció, de passar per aquesta cota i pel forat de les Encantades, dos llocs d'interès de la zona. Un cop a la pista, la seguim en sentit est, gairebé de pla, fins a desembocar al coll de Femia de Dalt i d'allà, també per pista sense desnivell, al lloc on tenim els cotxes aparcats.
