Montfred 

Descripció de la ruta

Jo he aparcat just al lloc on hi ha una fita, a la pista, que marca l’inici del corriol per on es puja, en poc més de 30 metres, al cim del turó del Galutxo, on encara llueix radiant una placa de l’Agrupació Excursionista de Catalunya que diu que ens trobem al sostre comarcal de la Segarra. He pujat fins aquí, per segona vegada, perquè vull passar per les tres cotes, o llocs, més altes de la serra de Montfred.
Baixo del cim pel vessant nord, per un corriol molt evident i fressat, a la recerca de la pista que és el camí de Montargull a Civit. Segueixo sempre per la pista principal, deixant els desviaments que s’adrecen als molins de vent del parc eòlic, i baixo a tocar de Cal Comtet, on no arribo perquè giro a la dreta, ja amb Santa Fe de Montfred a la vista.
La pista, ara de terra, creua entre camps de cultiu i em porta a la recerca de la pineda que vesteix el vessant de la muntanya. Quan fa poc més de 800 metres que he deixat enrere el mas i la pista fa un revolt a l’esquerra, la deixo i em fico a la pineda per un corriol que neix a la meva dreta. Aquest sender, clar i evident, em porta a la pista per la que ja he passat amb el cotxe, camí de l’aparcament.
No m’adreço a les ruïnes de Montfred i la seva església de Santa Fe. Em conformo amb veure-les des de la distància. Tinc el vèrtex geodèsic de Montfred a tocar, així que m’hi dirigeixo per tal d’immortalitzar el moment. Per a mí soc al cim comarcal de la Segarra, mentre això no canviï.
Després de les fotos torno a la pista, més aviat una carretera de grava, que és el camí de Montagut a Montfred. Sense res més a fer que avançar per aquesta pista, em desvio en un moment donat per pujar (ho faig com sempre pel costat més complicat) al que s’ha donat per dir cim de la Serra de Montfred (¿?). La baixada la faig per terreny més còmode i fàcil, de nou a la carretera, i fi de la història. Un curt passeig em separa del lloc on tinc el cotxe aparcat.