Començo a caminar seguint en lleuger descens la pista per la qual he arribat al punt d’inici de la caminada per dirigir-me al pas de la Mainera. Per fer tal cosa camino uns 2.300 metres per la pista.
Al pas de la Mainera deixo la pista i segueixo per l’esquerra, en sentit NO. Vaig seguint unes estaques de fusta clavades a terra, amb el capçal groc. És l’itinerari dels Orris, que puja també a l’estany de la Mainera. Es passa molt a prop d’un salt d’aigua, al qual ens podem acostar si ho volem. El camí ens porta a sobre d’aquest salt per a travessar el riu de la Mainera per una palanca de fusta. Seguint els pals de fusta remuntem uns metres d’alçada i arribem a l’Orri vell. Un cartell metàl·lic explica què és això d’un orri. Al cap de poc de començar també n’hem vist un altre.
Segueixo pel camí, deixant anar el cap pensant si seria possible fer camí remuntant per la carena que tinc a l’esquerra però el seny diu que millor seguir remuntant les aigües del riu. Uns centenars de metres més endavant el camí senyalitzat amb els pals segueix per l’altra banda del riu, en sentit N. El podem seguir, si volem visitar l’espectacular i enclotat estany gran de la Mainera i també el xic, ja que un camí connecta aquests llacs amb el camí que nosaltres hem de seguir. Dependrà de les ganes que tingueu de fer-lo més llarg. Jo deixo els llacs per a un altre moment. I resulta que són visibles des d’altres punts del recorregut, més enlairats. Més endavant ho explico.
Deixem, doncs, els pals grocs i seguim remuntant altres aigües. Tant li fa que caminem per la llera dreta com per l’esquerra. A partir d’aquest punt ja no tindrem senyals. Potser veurem escadusseres fites. No ho sé. El terreny està farcit de pedres així que no ho sabria dir. El cas és que el terreny és obert i franc, i sempre tindrem traces que ens portaran. Acabem remuntant un petit pendent i sortim a una zona planera i herbada.
Segons el mapa d’Alpina, en aquesta zona neix el camí que flanqueja el cap de la Solana del Tron i que hauria de seguir. No el vaig saber veure. Tan sols veia vessants atarterats que no em feia gràcia remuntar. Sí que vaig estar-me una bona estona contemplant un gran ramat d’isards que em vigilaven des del cim. Com que tenia al cap l’existència d’altra alternativa, vaig deixar els isards per a una altra ocasió i vaig seguir per la plana en direcció a la collada de la Coma d’Espòs.
El trànsit des dels clots del Portarró fins a la collada va ser a la babalà. No saps quina és la millor opció. Un rastre d’allò que sembla un camí t’encomana directament a la collada havent de superar un pendent pedregós, en determinades zones atarterat. Penses que pels pendents herbats de l’esquerra serà més fàcil. Per la dreta ni pensar-hi. Des d’aquest punt estant, a la nostra esquerra sí que es veu el camí de la Solana del Tron. De nou el cap que se’n va. Penso que per a quan arribi al camí ja sere, potser més fàcil, a la collada.
Com que el mapa diu que a la collada per la directa… Així ho faig. A mitja pujada, sense voler-ho, ensopego amb un sender clar i fressat que puja pel vessant herbat. Merda! Ja ho deia jo. Al final, per camí còmode, es puja a la collada. Primeres vistes de l’estany Gento i el seu refugi. Altres indrets són recognoscibles. Girem la vista en sentit contrari i… apa! Veiem també els estanys de la Mainera. I també els nostres dos destins del dia.
Tres senders ens esperen. El que baixa cap a l’estany Gento descartat. Dels altres, segueixo pel que s’adreça més dret, muntanya amunt. Veig alguna fita. L’altre sender, el que planeja, el descarto perquè no sé cap a on va. Comença un ascens decidit a una primera cota que sembla un cim, però que no està marcada com a tal als mapes. En aquesta cota trobo, per llevant, el sender del cap de la Solana del Tron. Per això dic que si el recorregut es fa en sentit contrari, serà més fàcil seguir aquest sender. No cal fer aquest cim, ja que el corriol evident passa dos o tres metres per sota, però ja que hi som… Continuo el camí per la carena, ara gairebé de planer i fins i tot perdent alçada, en evident sentit S, en cerca de la cridanera carena del Montorroio.
El mapa d’Alpina, i amants de les carenes i forts pendents, diuen que es puja per tot el fil. Un altre camí és possible, i molt més marcat i evident. El segueixo i, penso que és molt més fàcil, pujo al cim del Montorroio.
Les vistes també són espectaculars. El Montsent del Pallars llueix com el senyor que és. Em sembla distingir moltes formiguetes al cim. Ja m’ho trobaré. No m’estic gaire al cim. El següent objectiu encara està una mica lluny i els núvols comencen a fer acte de presència. També em fa una mica de respecte el tram de cresta que veig més avall i que d’alguna manera hauré de superar per seguir camí.
Baixo fàcilment, per bon camí, fins a l’inici. Des de dalt ja s’intuïa. També alguna cosa havia llegit. Resulta que la cresta no és tan complicada. Es pot fer. Jo anava sol i no volia aventures innecessàries. També feia una mica de vent. Finalment es baixa a un punt en el qual sembla que s’ha de seguir per una ampla canal una mica atarterada. No ho tenia clar. Segur que es baixa fàcil. Mirant ara la canal, mirant ara el caire esquerre. Ara torno a la canal, ara torno al caire, una fita em va fer decantar, definitivament, pel caire esquerre.
Es baixa bé, no hi ha problema, però al final queda la sensació que per la tartera hauria sigut més fàcil. Són tan sols 10 o 15 metres. Quan surto em trobo el camí que ve de la canal. Finalment se surt dels crestalls de Montorroio i com que no tinc prou de desnivell decideixo acostar-me al tossalet de la Coma, cap problema ja que és poc desnivell a guanyar.
Hi ha un petit coll intermedi. El mapa de l’ICC, a escala 1:25.000, diu que és el coll d’Entremonts. Del tossalet es baixa, seguint a tota carena, a la collada de Coma Plana, també segons l’ICC, sols que ara a qualsevol escala consultada. Aquesta última és la que l’editorial Alpina diu que és el coll d’Entremonts. En descàrrec d’aquesta última, vull dir que el pal indicador vist al punt d’inici de la caminada també l’anomena d’Entremonts.
Bé, la resta del camí fins al cim ja l’hem anat veient segons caminàvem. Tenim un corriol que s’enfila de mala manera per la línia de carena nord-occidental. Un últim, i llarg esforç ens porta al cim. Com que veig que hi ha molta afluència de públic decideixo pujar per la directa, sense camí i trepitjant pedres, a la cima N.
L’esforç no és necessari. El camí «oficial» permet també fer aquest cim de manera més còmoda. Em quedo una llarga estona al cim secundari. El principal està «ocupat» per un grup d’escoltes que no deixen escoltar res. Com que no tenen pinta d’espavilar-se, faig de pressa el cim, els demano que em facin una foto de record, i giro cua cap al cotxe, que el temps se’m tira a sobre.
Cal desfer el camí fins a la collada de Coma Plana. Un camí davalla en sentit NE a la recerca del barranc d’Entremonts, per a l’ICC, o de Ribade, per a Alpina. Ara el camí ja és una mica més evident i està fitat gairebé fins a la pista a la qual hem aparcat. Seguint les fites baixem a una plana espectacular, tancada per muntanyes majestuoses.
Cavalls, vaques i ovelles pasturen tranquil·lament, gaudint dels seus dominis. Quan sortim de les pastures trobem, al cap de poc, una bifurcació del camí. Per la dreta segueix de pla un sender que flanqueja per sota del Montsent de Pallars i es dirigeix al coll que molts senderistes fan servir per pujar al cim per la carena S, a prop de la collada del Triador. Continuo pel sender que baixa i més endavant el camí es complica una mica. De fet jo acabo deixant-lo. No el segueixo, ja que penso que fa en sentit NE i jo el cotxe no el tinc en aquella direcció.
Penso que vaig pecar de nerviós. Tant li fa que faci el camí, ja que el cotxe el tinc a la vista i per això prenc la decisió errònia de baixar directament. El cas és que amb el cotxe a la vista vaig seguint i deixant rastre de sender per, finalment, donar per acabada la caminada.
