Descripció de la ruta
Mirant d’estalviar desnivell i cercant altres alternatives, vaig fugir de les propostes, majoritàries, que fan la pujada a aquest cim des de la població d’Arles de Tec, amb els famosos 1.000 metres de desnivell en pujada constant, i també he volgut evitar l’altre lloc preferit per començar a caminar, el veïnat de Fontanills.
Així, em vaig centrar en el vessant llevantí de la serra de Montner, i aprofitar els traçats del GR-10 i el GR de Pays Ronde du Canigó, que és també el GR de Pays du Vallespir, per poder completar un recorregut circular apte per a les meves condicions.
Per baixar de la carena faria servir un sender que baixa per la serra de la Degolla, ja que tenia controlades altres ressenyes que tancaven el cercle per aquesta carena. Aquest camí de baixada pot resultar anguniós per a caminants no acostumats a moure’s sense traça. El cert és que més que un camí, del que es tracta és de traça que han fet els caçadors per acostar-se als diferents llocs de caça. S’aconsegueix fer la baixada mirant de seguir primer unes fites, després marques de pintura blanca, més avall de color lila o morat, i finalment taronja.
Ara toca explicar un parell de detalls:
El primer es refereix a la carretera que es fa servir per arribar al lloc d’aparcament. Es tracta de la carretera, asfaltada, D 53 i D 53b.
Es tracta d’una carretera de muntanya. Fins al desviament de Montalbà és d’una amplada suficient per permetre, amb cura i atenció, el pas de dos vehicles. La cosa canvia, i de quina manera, d’aquest encreuament fins al final de l’asfalt. Es tracta d’un tram d’uns 6,125 km molt estrets, on és millor no trobar ningú de cares. De tant en tant hi ha petits espais per facilitar la maniobra, però a veure qui recula. A causa d’aquesta estretor, de llocs per aparcar no n’hi ha gaires. On jo ho faig hi ha lloc per a tres cotxes, quatre a tot estirar. Més amunt és impossible perquè els espais són privats.
El segon detall consisteix en el fet que, sense adonar-me’n, em vaig ficar a una propietat privada, en terrenys de Pujol de Dalt, ja al final del recorregut. Vaig ser conscient d’això quan vaig tancar una porta, o sigui, que ja era fora quan em vaig assabentar de la intromissió.
Es comença a caminar pel GR-10, en sentit sud-est. Al cap de poc aquest sender deixa l’asfalt i es dirigeix, en baixada, a la recerca de les aigües de la ribera del Terme, les quals s’eviten en passar-hi per sobre per un pont de fusta. No cal gaire literatura, del que es tracta és de seguir els senyals de pintura vermella i blanca típica dels senders de gran recorregut, fins al coll de Paracolls.
Un petit comentari: als 2.200 metres de l’inici, aproximadament, a l’esquerra del camí n’hi ha un altre, amb senyals de pintura taronja. Al mapa que portava al GPS surt un camí que sembla que puja directe al cim pel solà dels Rousers. Aquesta proposta, però, arriba al coll de Paracolls.
Una vegada al coll es deixa el GR i es continua pel GR Tour de Vallespir, acompanyats ara de senyals de pintura vermella i groga. Així es puja, per moments molt fort, primer a trobar el camí que puja de Can Rigall i Fontanills i finalment al cim del Piló de Bellmaig.
Després de fer tot allò que s’acostuma a fer a un cim, cal continuar amb el recorregut.
Aquí es planteja fer, en sentit sud, la carena de la serra de Montner. Des del cim sembla amenaçadora, però després de baixar per un curt tram amb una corda, més que res per ajudar, el camí evita anar per la cresta. Quan se surt de la zona rocosa, el camí es torna herbat i s’eixampla. Els senyals de pintura ajuden a arribar fins a un petit collet, recognoscible, mentre duri, per una plataforma, parada de caçadors, de fusta adossada a un arbre. En aquest coll es deixa el camí senyalitzat i s’inicia una sostinguda baixada per sender que ja comença a ser devorat per la vegetació, majorment falgueres. A terra encara s’intueix la traça, així que es va fent.
Aquesta baixada demana atenció per tal de seguir el rastre correcte. Comença senyalitzat amb petits i vells punts de pintura taronja, més avall, ja fora de les falgueres, la traça es fa més perdedora, però apareixen fites que ajuden a cercar els millors passos. Després comencen a aparèixer punts de pintura blanca als troncs dels arbres o les pedres, finalment les fites desapareixen.
Hi ha un moment que trobem pintura blanca pel fil de la carena i pel vessant septentrional de la muntanya. Aquests últims punts sembla que es dirigeixen al GR 10, així que, ara a casa, si alguna vegada hi torno, baixaré per aquí. Ara continuo en descens pel llom de la muntanya, sempre amb la pintura blanca a terra i als arbres, i més avall apareixen senyals de pintura lila o morada i ja no se’n veuen de blanca. Així es baixa fins a un lloc a on es pot continuar per la carena a la recerca de la Rompuda, ara també dic que és l’opció correcta, o es poden seguir els senyals de pintura lila. Així es fa a aquesta proposta.
No és que sigui una mala decisió perquè, encara que no hi hagi camí, la pintura lila, i després taronja, acaben per trobar una pista. I aquí és on haig d’explicar la incursió a propietat privada.
He de dir que en cap moment vaig trobar cap impediment per fer servir la pista, però… és cert que al lloc on se surt a la pista, just de cares, hi ha un cartell de fusta, a l’altra banda del filferro de la tanca de la finca, que indica que s’ha de continuar per la pista, en sentit ascendent i per l’esquerra, a la recerca del GR 10, però en aquell moment no ho vaig saber interpretar, així que, en veure la pista sense barreres, la vaig fer servir per continuar pel camí i així donar per finalitzat el recorregut.
No em puc estar, però, de demanar que si vols fer aquest recorregut, allà a on he comentat que es pot baixar a la recerca del GR 10 es faci servir aquesta possibilitat, o si no es vol baixar per allà, fer-ho per la Rompuda. Aquestes dues possibilitats eviten pertorbar la propietat privada.