Serrat de Sant Isidre 

Compartir

Carregat amb tots els estris i amb  tots els aparells electrònics que puguis imaginar-te endegats, començo a caminar a la recerca de la pista que surt del mig de la corba de la carretera en sentit nord-est. Quatre passes més endavant, arribo al lloc on l’itinerari es bifurca. Continuo per la dreta, per l’altre costat serà per on tornaré. La pista va girant a poc a poc fins que agafa orientació nord-oest. De forma còmoda, avanço fins que trobo una nova bifurcació.

Deixo el tram que continua en la mateixa direcció de la marxa i giro a la dreta, per a creuar a gual el rec de Sant Maurici, i surto a una altra pista, als peus d’una torre d’alta tensió elèctrica, a sobre del marge de la pista. Continuo ara per l’esquerra, també en sentit nord-oest, amb la companyia del llit del rec a la meva esquerra. Així arribo a un altre desviament, i a un dels punts que ara, ja a casa, trobo important.

La pista que segueixo, aigües amunt del rec de Sant Maurici, acaba malament. Es pot passar, però amb dificultat i, tot plegat, per acabar a l’asfalt, així que jo ara continuaria per la pista, amb el ferm de pedra de la dreta (pista que, segons el mapa, acaba a la mateixa carretera). La diferència, penso, és que se surt a l’asfalt de forma més còmode.

Aquesta carretera, en sentit nord-oest, connecta amb el GR4, que segueixo en sentit nord-est. No deixo aquest GR fins que arribo, primer, a tocar del mas Colltinyós i, després, al pas Estret, segons l’ICGC (el mapa d’Alpina situa aquest lloc més allunyat).

Aquest punt és un important nus de camins. Jo deixo aquí el GR i agafo un altre sender per l’esquerra i baixo a la pista que hi ha al davant. Al cap de poc, del tot opcional perquè per la pista també s’arriba a l’objectiu, agafo un corriol molt vell, ara com ara perdut pels esllavissaments causats pels arranjaments de la pista, que baixa, vertiginosament i amb el ferm molt atrotinat i descarnat, en sentit sud-est. Costa de trobar, així que poder cal investigar. Si no voleu problemes, és millor continuar per la pista.

Jo baixo, amb compte, a la recerca de la pista que ve, o va, a la creu de Jovell. Una vegada la trobo, la segueixo fins al collet de Sarriola, on arriba la pista del monestir de la Portella. Continuo ara en sentit sud-est. Uns quants revolts més endavant trobo la pista deixada allà al pas Estret. En definitiva: aquest volt que he fet, amb total coneixement, es va fer amb l’única finalitat de fer més llarg i amb major desnivell el recorregut.

Pista amunt, arribo a un altre lloc opcional. Si vols continuar per la pista arribaràs al coll dels Graus. Jo, amb el mapa d’Alpina a la mà, decideixo continuar, marge amunt, per un corriol que puja pel vessant i que permet fer una pujada més directa al cim. Em trobo amb el segon tram complicat. El començament no es veu enlloc. Mogut per la lògica i per la línia del mapa, aconsegueixo avançar. De cop, a terra, es comença a veure un aperduat rastre. Ara més clar, ara de nou perdut, mirant d’evitar els llocs on la vegetació, punxant, fa molest el caminar, acabo per enllaçar amb el sender que ve del que puja del coll dels Graus. Aquest tram se m’ha fet molt llarg, però aquí s’acaben els problemes. Camino pocs metres més pel sender perquè, al cap de poc, el deixo per agafar-ne un altre que es desvia a la dreta. Aquest sender em porta a l’esplanada de l’ermita.

Em recupero de la pujada voltant l’edifici i donant una ullada a l’interior, però no m’acosto al mirador. Hi vaig, primer, a la recerca del vèrtex geodèsic i continuo uns metres més endavant per baixar a una roca planera que hi veig. Un encert. Quin panorama. Tot un horitzó de cims, Santa Maria de la Quar, el monestir de la Portella... Impagable. El lloc perfecte per fer un mos.

Mentre baixo sí que aprofito per gaudir de les vistes que també ofereix el precipici de la plataforma cimera. Llàstima de tots aquells que diuen que han estat aquí a dalt i la boira els ha xafat el dia. Em va costar una mica trobar la baixada “bona”.Un corriol amagat cau pel costat sud-oest. Una cop localitzat, cal anar amb calma només al començament. Uns pocs metres em separen d’un salt curt, Decideixo posar les mans al terra per baixar al camí que, amb fites, baixa al coll dels Graus.

Quan arribo al coll, continuo per la pista, en sentit est, a la recerca de la Baumeta. La pista és de ciment i està senyalitzada amb pintura groga molt vella, encara que jo només n’hi veig una. Aquesta pista la deixo quan arribo a l’altura d’una caseta prefabricada i vallada amb tanques, una de fusta. Continuo per la pista de terra que baixa en sentit oest. També hi camino pocs metres, per aquí, perquè trobo, al marge esquerre, un cartell de fusta, petit, amb una forquilla clavada al pal, que té també el capçal pintat de groc. Pel marge es baixa gràcies a unes escales de fusta estratègicament col·locades. Aquesta baixada acaba en un camp i a un tancat. Hi ha també un cartell que m’adreça pel costat del camp fins a la pista d’accés a la Baumeta.

Allà hi ha un altre cartell de fusta que em fa sortir de la propietat per un sender que entra, de nou, al camp que he voltat. Se suposa que es continua per sender senyalitzat amb pintura groga, però jo no n’hi veig. Un cop fora del camp, arribo a una bifurcació. Deixo a l’esquerra el camí senyalitzat, que baixa a Sant Maurici de la Quar, i continuo per la dreta. Més avall, deixo la pista i continuo per un sender, marcat amb una fita, que em porta a la roca Llarga, un topònim del tot encertat, trobo.

Aquí deixo el camí que baixa a la recerca del PR que ve de la Mare de Déu de Valldaura i continuo per l’esquerra, a la recerca de l’asfalt de la carretera BV-4346 i del GR4. No el segueixo durant gaire temps, perquè el deixo per anar a trobar els pals d’una línia elèctrica. Sota els seus fils, es pot anar a la recerca de la pista per on arribo , novament, al lloc d’inici d’aquesta aventura, espatllada, en certa manera, pels trams de camí que ja no hi són. Repeteixo, però, que es poden evitar.