Tossal de Badés 

Compartir

Des de l’aparcament, on ja tenim clarament a la vista el nostre objectiu, reculem uns  quants metres fins que trobem un pal indicador, just al final de la rampa formigonada que permet l’accés motoritzat a l’aparcament. El pal marca la direcció cap on s’ha de caminar  per anar cap al Querforadat i Cava. Al cap de pocs metres, deixem aquesta pista  i n’agafem una altra que continua per l’esquerra, senyalitzada amb un petit tros de fusta amb un senyal de GR. En aquesta pista, sense trobar ni veure el GR que indica el mapa de la Cerdanya, seguim sempre acompanyats de la pintura de GR. Mentre anem perdent alçària, la pista es va fent més estreta, fins que esdevé sender. Així apareixem a una altra pista travessera.

Ens trobem a prop del Cortal del Garreta, després d’haver caminat aproximadament un quilòmetret. En aquest punt deixem el GR i agafem la pista en sentit sud-est, que fa baixada només uns quants metres perquè just quan fa el revolt a la dreta surt, recte segons la nostra marxa, un sender que, sorprenentment, també està pintat  com a GR. Aquest bonic, ombrívol icòmode camí ens fa salvar el riu del Quer i el torrent de la Torrentera. Finalment ens puja al Collet.

En aquest punt deixem la pista que continua recte en direcció al Querforadat i girem a l’esquerra, en sentit sud-oest, per continuar, ara acompanyats de senyals de pintura groga. Al cap de poc tornem a girar a la dreta per deixar el camí groc i continuem en sentit nord. Ja fa estona, des del Collet, que anem a cel obert, així que ja gaudim d’extraordinàries vistes del Cadí, així com del tossal del Badés i altres cims de la contrada. Després d’una lleugera pujada, tornem a caminar sota l’ombra fins que la pista fa un revolt a l’esquerra. En aquest punt deixem la pista per agafar-ne una altra, més precària, que segueix recte en sentit sud-oest i que fa una lleugera baixada. Uns metres més endavant, la pista fa un fort gir a la dreta. Recte s’ensuma un pas, segur que de bestiar, que sembla permetre l’accés a una zona oberta de prats. Em quedo amb ganes de passar-hi, però el meu company ja baixa per la pista.

Vaig al seu encontre i, de sobte, torno a veure un altre pas que passa a gual el torrent Vidal. Ara sí que faig tornar al meu company i, amb la vista aèria de Google al seu telèfon, decidim provar de fer drecera i estalviar així un puja i baixa molt llarg i costerut. Primer seguim un clar corriol, vell, amb alguna dificultat en els primers quatre o cinc metres a causa de les branques dels arbres, que envaeixen el camí. Després la traça torna a ser bona. D’aquesta manera sortim de la vegetació i entrem a una gran zona de pastura oberta on es fa molt fàcil caminar, sempre en lleugera pujada, orientats clarament cap al coll d’Eruga.

El coll és un nus de camins important. Segons el pal de direccions, conflueixen el que ve del Querforadat, el que va a Cava, un altre que, segons la bandera, va a Estana i, tot i que no ho digui cap bandera o cartell, un altre que puja al tossal de Badés. El camí que va a Estana, segons la resposta d’un vilatà del Querforadat, ja és perdut.

Aquí al coll, deixem tot camí evident i agafem un estret pas entre la vegetació i el fil blau, sembla que és un “pastor elèctric” que deixem a la nostra esquerra. Una mica més endavant, es comença a endevinar el rastre d’un corriol vell, de tant en tant destorbat per la vegetació, alguna punxant. Aquest corriol, ara clar, ara esborrat, però sempre amb l’ajuda del fil blau, s’acaba de perdre quan trobem una gran roca al davant. En aquest punt cal passar a l’altre costat del fil blau perquè hi ha una fita que potser costa de veure i que marca la continuïtat del camí.

Ara del que es tracta és de no perdre aquest rastre de fites, cosa complicada perquè el terreny no ajuda gens ni mica. La vegetació dificulta seguir el rastre correcte, que sovint és força pedregós. Però cap problema perquè per un costat o per l’altre sempre hi ha sortida. Així, després d’una forta, física i mental, pujada comencem a veure amb molta més claredat les fites. Som al camí que puja del coll de Cristià, que ja és ben planer,  i per ell,  arribem al cim.

Quin impacte visual! Mare de Déu el Cadí, impressionant! Qualsevol exclamació hi cap aquí. No sols aquests estimballs. És que és tota la Cerdanya, des de la Tosa d’Alp fins a Andorra i molt sector del Solsonès, amb desenes de cims ja trepitjats i d’altres que encara no hem conegut, tota una munió de vil·les escampades arreu... .És impagable. Al cim hi ha les restes del que sembla que van ser unes trinxeres. Nosaltres les fem servir servir de cadires  d’un restaurant amb vistes. Gaudim amb la distracció del panorama, pensant que des d’aquesta talaia no s’ha  disparat cap tret ni hi ha caigut cap bomba.

La baixada del cim no té comparació amb la pujada. En tot moment anem acompanyats per fites i el sender és molt fressat i evident. Iniciem el descens desfent el camí fet de pujada. De seguida trobem fites. Cal seguir-les en tot moment. Aquest rastre deixa enrere la carena i gira, de mica en mica, cap a la dreta per baixar fort pel vessant ponentí de la muntanya. Sempre va orientat cap al nord, amb la paret calcària a la nostre dreta. Així baixem, fort primer, travessant una tartera, més suau a mitja baixada i, de nou, fort al final, al coll de Cristià.

Aquí girem a la dreta, en sentit sud-est, obeint el pal de direccions que ens indica el camí que hem de seguir per anar al Querforadat. El camí, evident, se segueix força bé, i quan pot haver-hi dubtes, la pintura groga ens indica el camí. Així, amb una bona baixada, apareixem a Ca l’Andreu. La seva font no té tractament sanitari, igual que les altres fonts del veïnat.

Després de vagarejar pels seus carrers, trobem el pal indicador que marca un sender. Aquest  és el GR que ens ha de portar de nou al punt d’inici. El carrer que fem servir baixa vertiginosament als peus del Castell i ens porta, després d’unes quantes giragonses, a un punt on cal deixar la pista evident, que es dirigeix al cortal del Pau Munt, i agafem un sender herbat per on continuem pel GR 150. Aquests senyals no els deixem ja fins arribar a l’aparcament, on donem per acabada la caminada, però no pas l’activitat. Encara ens queda temps per gaudir de la visió de la paret nord de la serra del Cadí, degustant una freda cervesa en una furgoteca d’Estana.