Com que no vaig trobar gaire informació toponímica a la cartografia catalana faré servir els noms que figuren al mapa El Perelló-l'Ametlla de Mar-l'Ampolla, de l'editorial Piolet.
Qualifico la ruta com a moderada per la dificultat que vaig trobar per passar pel Mas del Guixo (moltes gràcies al propietari de l'explotació, el qual molt amablement em va facilitar les explicacions). La resta de l'itinerari sense problemes, tret del tram de baixada que hi ha entre el cim i el coll de Guixo.
Jo començo a caminar des del Mas del Mut, però es pot fer des d'unes desenes de metres abans, concretament des del punt on es deixa l'asfalt i s'agafa la pista de terra. Jo no ho vaig fer perquè quan vaig passar amb el cotxe la boira no em va deixar veure bé el lloc i no vaig veure on deixar el cotxe sense fer nosa. Després, a peu, vaig veure que s’hi poden deixar prou bé fins a tres cotxes. El track d'aproximació en cotxe fins al lloc d'aparcament el podeu consultar, o descarregar, aquí.
Google maps em va fer arribar-hi per una altra pista, de terra al començament però en molt bon estat (11-2024). Depenen de la població d'on vingueu, us interessarà més una o altra.
A grans trets el recorregut el començo desfent carretera fins que trobo la pista de terra que agafa direcció sud-est. Passo pel Mas de Joan d'en Cervera i arribo fins al Mas de Jaume de Moles, on deixo la pista per agafar un sender pel que vaig vorejant el barranc de l'Aiguardenter fins que enllaço amb el GR-129.
Continuo, ara en sentit nord-est, i no trigo gaire a començar a ascendir per la serra de la Barra. Pel camí abandono momentàniament el sender per adreçar-me al vèrtex geodèsic del cim de la Barra. Torno al sender i continuo pel GR fins que, quan aquest gira cap al sud-est, el deixo quan soc a l'altura d'un pi amb un tronc curiós, ja que es divideix en dos parts formant una clara "V".
Ara continuo per l'esquerra, per agafar un sender estret però evident, que pren orientació nord-est. Comença mig tapat per matolls baixos, però segons vaig avançant es va aclarint. De cop agafa molta pendent (calma i atenció) per baixar al fons d'un barranc, que passo a gual per seguir de pla, de moment una mica per sobre, la llera d'un altre torrent.
El sender em fa passar a l'altre costat de la llera i finalment la torno a creuar, ara per un pont, per passar a tocar d'una caseta tipus cabana, d'on surten un parell de persones a investigar-me. Creuo el barranc de l'Hereu (barranc del Sable segons l'ICGC) i m'enfilo cap al Mas de Guixo.
I a partir d'ara comença la part més complicada (tampoc res de l'altre mon) del recorregut, fins a arribar a la carena. El camí més evident em porta al mas, a la seva porta. Com que veig un cotxe em poso a cridar i em surt a veure una persona, no sé si el propietari o el masover, que en tot cas m'atén molt amablement i em treu el neguit en dir-me que el pas és públic, que no m'amoïni. També em diu com ho haig de fer per sortir d'allà.
Menys mal d'això perquè el cert és que el que es diu camí no es veu per enlloc. El noi em diu que haig d'anar pujant per les terrasses d'oliveres i que em vagi fixant en la roba penjada a les branques dels arbres. Així ho faig.
No és fàcil, fins que trobo la primera samarreta llaçada a una branca. Ara del que es tracta és d'anar seguint aquestes robes fins que s'arriba al final d'una feixa on ja no es pot continuar avançant. Just en aquest punt, en una placa inclinada de roca a l'esquerra apareix una fita.
Si fins aquí la cosa no ha sigut fàcil, comença ara la part més intuïtiva de l'itinerari. Hi ha moltes traces i fites que indiquen diferents possibilitats cosa que fa que pensem que ara anem bé, ara ja hem perdut el camí, però el terreny permet anar fent.
I arribo finalment a la carena, on trobo la traça del camí que fan servir aquells que pugen des del coll de Tormo. Aquest sender, també amb diferents possibilitats, em porta fins al cim. La boira no s'ha dissipat del tot, així que no puc presumir de vistes. Amb prou feines puc imaginar veure el mar, i terra endins tampoc tinc gaire horitzó, i a sobre comença a bufar un airet fred, així que inicio la baixada.
Començo desfent camí però després continuo a la recerca d'una punxa que tinc propera, del tot opcional i sense cap interès. A partir d'aquí tornen les dificultats. El camí hi és, però cal anar amb calma per seguir-lo. La vegetació destorba la seva localització. Penso que aquí el GPS és de molta ajuda. La primera cresta rocosa la lliuro pel vessant de la meva esquerra, perdent altura, i la segona pel vessant contrari, ara ja amb fites que ajuden a baixar.
Fora ja de la carena, entro en zona boscosa i s'acaben les dificultats. El sender, clar i fitat, em baixa al coll de Guixo, on trobo un nus de camins. Agafo el sender de la meva dreta, pel qual arribo a sortir a una pista i per ella a la collada de Llumeners.
Ja no deixaré aquesta pista fins més enllà de la caseta del Ventrero, on giro a l'esquerra per adreçar-me al Mas de Manalí. Allà continuo per la meva dreta per tornar a l'asfalt una vegada he passat pel Corral del Joaquino i finalment arribar al cotxe al Mas del Mut.
